Antics
alumnes
Antics
alumnesEl Collell és únic,
per Àngel de la Vega (Antic Alumne. Promoció 1973-74)El dissabte dia 24 de març, trenta exalumnes del curs 1973-1974 ens vam retrobar al Collell. Hi havia en Jordi Alexandri, en Joaquim Batlle, en Pere Miquel Carreras i en Jordi Pastor que havien fet fins a tercer i després van deixar l’antic batxillerat i de quart van venir en Lluís Barcala, en Joan Bataller, en Josep Lluís Bofill, en Manel Brossa, en Josep Busquet, en Jordi Calvet, en Josep Maria Cardelús, en Joan Company, l’Enric Cruañas, en Rafel Enrich, en Toni Ferrón, en Josep Fullà, en Fèlix Guanter, en Manel Lagresa, en Ramon Mitjà, en Peio Pascual, en Pere Pujulà, en Miquel Ribas, en Pere Roca, en Marc Salomó, en Josep Lluís Sastre, en Guillem Saura, en Josep Maria Soler, en Josep Tubau, en Jaume Turró i servidor de vosaltres. No cal dir que es van viure moments molt emotius, perquè molts de nosaltres feia trenta-tres anys que no ens havíem vist.
Potser us preguntareu què té d’especial que exalumnes d’un col•legi es retrobin, perquè darrerament gairebé tothom ho fa això. Fins i tot podríem dir que des de fa uns quants anys s’han posat de moda les reunions anuals d’exalumnes. Però el cas és que nosaltres (i ja em perdonaran els exalumnes d’altres col•legis) vam ser alumnes del Collell, antic seminari, posteriorment col•legi i actualment santuari i centre de colònies d’estiu. I el Collell va ser un internat completament diferent dels altres per diverses raons. Per començar, la seva situació. No és el mateix estudiar en un internat que es troba a la ciutat de Figueres o de Girona que viure tot un curs en un conjunt d’edificis que estan al mig del bosc, a les muntanyes, al límit entre el Pla de l’Estany i la Garrotxa.
I això, que en principi pot semblar un inconvenient tant per als pares com per als alumnes, és precisament el que marcava l’enorme diferència que hi havia entre el Collell i tots els altres col•legis de l’època, perquè al Collell només es podien fer dues coses: estudiar i fer esport. A l’antic col•legi no hi havia «permisos» per anar a fer un tomb per la ciutat, perquè fora de les portes no hi havia ciutat, sinó bosc. I aquest aparent aïllament comportava l’aprenentatge d’un factor bàsic a l’edat de catorze - quinze anys: aprendre a conviure. Si a l’aprenentatge de la convivència hi afegim el fet de pertànyer al curs dels més grans de la casa, al grup que havia de donar exemple a tots els altres, ens trobem amb una seixantena de nois d’entre 14 i 15 anys d’aquella època (1973 – 1974) que ja carreguen una certa responsabilitat damunt de les espatlles.
Per tant, les nostres jornades consistien a estudiar, fer esport, conviure i donar exemple a la resta d’interns. Però a més d’això cal tenir present el moment històric d’aquell curs, el final del franquisme. Tot estava a punt de canviar i malgrat que nosaltres encara teníem un llibre de text que es deia Formación de Espíritu Nacional no recordo que mai féssim cap classe d’aquella assignatura ni cap examen mensual o trimestral. És més, totes les assignatures es feien en català. I durant la missa dels dimecres al vespre, en català, com totes les misses, cantàvem L’Estaca i Fe no és esperar. El valor afegit del Collell d’aquell curs 73-74 va consistir en l’adquisició, almenys en el meu cas concret, de la consciència nacional catalana dins d’un marc de compromís en la lluita pacífica i política contra la dictadura. Dubto molt que a la resta d’internats del país s’hi donessin unes condicions semblants. I és per això que amb la perspectiva que dóna el pas dels anys puc afirmar rotundament que per a un servidor va ser un autèntic privilegi pertànyer a aquell curs de quart i viure’l amb els meus companys i els nostres professors.
Trenta-tres anys després d’aquella presa de consciència, d’aquell despertar a la realitat política del moment, d’aquell aprenentatge de convivència, d’aquella magnífica experiència, tant pel que fa als companys com als professors, trenta exalumnes d’aquell curs 73-74 ens vam retrobar al Collell fa gairebé dues setmanes. Com us deia abans, es van viure moments molt emotius. N’hi havia alguns que havien compartit no només un o dos cursos, sinó cinc, sis o fins i tot set o vuit. Els lligams d’amistat que es creen entre alumnes d’un internat com el Collell que han compartit tot l’antic batxillerat i part de la primària són molt forts. Molts d’ells han mantingut aquest lligam d’amistat al llarg de tots aquests anys. I segurament seran amistats que duraran tota la vida.
Tanmateix, era la primera vegada des d’aleshores que 30 de nosaltres ens tornàvem a trobar. Un grup d’homes d’entre 47 i 48 anys es trobaven a l’entrada principal de l’antic col•legi. Alguns, pocs, gairebé no havien canviat gens des de llavors. Se’ls podia reconèixer a l’instant. D’altres, en canvi, era gairebé impossible. Llavors, i un cop ens havíem identificat, començava un exercici extremadament complicat: calia identificar un noi de 14 – 15 anys del curs 73 – 74 mirant la cara d’un home de 47 – 48 anys. Llavors, i mentre encaixàvem de mans, les nostres memòries cercaven una cara d’adolescent lligada a un nom i a un cognom. Finalment, i gràcies a la manera de somriure, a la mirada o la veu, es produïa el miracle: aquell home que teníem al davant era aquell adolescent de feia 33 anys. Va ser una experiència inoblidable.
Àngel de Vega
Dijous, 5 d’abril de 2007Si voleu rebre informació sobre els antics alumnes d'El Collell o teniu algun suggeriment, utilitzeu aquest formulari: